Aquesta es frase que va dir un entrenador que vaig tenir fa molts anys, quan encara era jovenet i jugava a la Santboiana, el degà del rugby en aquest país. El Pepet passava per ser un dels històrics pioners de la tercera generació de jugadors del club. Un home que certament cridava l'atenció amb la seva forma de dirigir-nos, noiets de 14 anys, una mena de Mourinho rugbístic.
Per qui no conegui gaire aquest esport, hi ha una enorme educació tant de l'afició com dels jugadors (encara que a vegades es difícil) i on protestar qualsevol acció al arbitre pot ser causa de càstig de targeta groga (o sigui de 10 minuts amb un jugador menys) i d'altre tipus de sancions (desde fer-te recular 10 metres fins a concedir marques al contrari).
Peró el que ahir a la nit em va fer venir aquest records (a més de la figura de Mourinho) va ser la casual activació del reg artificial mentre els jugadors de l'Inter lícitament celebraven el pas a la final.
En el meu cas no va ser en una semifinal, va ser en la mateixa final a Valladolid al campionat d'Espanya. En la que just va acabar el partit es va encendre casualment el reg, ens van fer fora de males maneres, tant la segadora de la gespa com una serie de personatges cabrejats que ens van ficar cap a les dutxes sense poder ni tan sols celebrar-ho amb els nostres pares i amics.
Amb les nostres protestes que casi acaben en quelcom més, finalment va aparèixer el Pepet, tot calmant una miqueta l'ambient mentre ens emputxaven aquells indesitjables, rabiosos per la nostra victòria, el màgic Pepet va exclamar: "Tranquils nois, que fotin el que vulguin, no saben perdre. Mare meva...son una banda de gitanos"
